CONTE

Aquest conte el vaig escriure per un concurs, que evidentment no vaig guanyar. Però m'ho vaig passar molt bé mentre l'escrivia i a més  els fets son reals com la vida mateixa.

    Vaig coneixer els protagonistas d’aquesta història quan jo tenía vuit anys i ells més de setanta. Molts anys desprès, quan ja eren morts, en vaig saber els fets per boca de la meva àvia, que els explicava abaixant la veu , com si es sentís avergonyida d’haber viscut de joveneta aquella barbarie al seu poble
    L’àvia habia nascut en un petit poble del Penedès. Filla de pagesos, ben aviat va anar a treballar a la fàbrica de galetes de Martorell. Va prometre’s al cap de poc temps amb l’encarregat, el que sería meu avi, i un cop casats van obrir una pastisseria i colmado aTerrassa.
    Durant una colla d’anys, a finals d’estiu, anavem totes dues al seu poble a passar uns dies per agafar forces i soportar els rigors de l’hivern a la ciutat . Amb la mirada d’una nena de ciutat enyorada de casa i dels pares , em queda el record d’un poble de pagés polsòs i sec, de terra molt vermella i escrostonada, amb dies de calor brillant i nits molt fosques.
    Recordo les orenetes penjades del fil elèctric davant la finestra del meu dormitori i la imatge de la Mare de Deu de Lourdes que brillaba sobre la calaixera quan m’apagaven el llum per dormir. I l’olor del sabó que feia servir l’àvia quan em rentava dins d’un cubell cada dissabte. També recordo els rostres curtits dels pagesos i les seves boques que em somreien mostrant un reguitzell de forats negres entre les fileres de dents. Les seves cases tenien un gran cup a l’entrada on s’hi abocava el raim en temps de verema.. Un cop recollit tot el raïm, els de la casa el trepitjaven per fer caure el most al fons del cup. Una forta olor de raïm fermentat impregnava les parets de les cases, dels carrers i de tot el poble.
    La mateixa olor que debia fer el poble molts anys enrera, quan va passar el que va passar.

    La Consòl era la pubilla de la carnisseria de la plaça gran. Era una noia esbelta de cabells molt negres i ulls grossos i ametllats d’un color marrò clar amb llambregades de verd . Era tant bonica que tots els nois del poble la festejaven, però ella només tenia ulls per en Quimet, l’hereu de Can Borrell, el mas més gran de la contrada. I en Quimet no li feia pas fàstics a la Cosòl i sempre que hi habia ball els diumenges, la treia tantes vegades a ballar que tothom donava per fet que allò acabaria en casori.
    Els pares de la Consòl vivien sense estretors de la carnissería . A la cor del fons del patí hi criaven els porcs i els xais que, un cop sacrificats, despatxaven al taulell de la botiga .Cada dimecres, una professò de cagallons de xai com olives negres que les bestias deixessin anar per trobar el camí de tornada a casa, sortía de la porta de l’establiment i enfilava fins a l’escorxador del final del carrer.
Quatre vegades a l’any, al capvespre, mataven el porc a la plaça davant de la botiga. Els xisclets de l’animal ressonaven per tots els racons del poble i l’escalfor del foc feia lluïr els ulls i les galtes de la canalla, contents i espantats de veure aquell festival de carn i budells ensangonats
    Com que a la casa no hi havia hereu, aviat van necessitar l’ajut d’un mosso per les feines més dures..En Manel, el mosso que va entrar a treballar a la carnisseria, venia del poble veí. El transport llavors era escàs, i per tal de no pèrdre temps ni diners, el noi es va quedar a viure a la casa. El sou era baix però, per contra, menjava i dormia de franc i, qui ho sap, somniava el xicot, potser amb un cop de sort algún dia podría arrivar a ser l’amo del negoci. La vivenda on vivia la familia de la Consòl era a sobre mateix de la carnisseria. Donant al carrer hi habia una cambra gran on dormien els pares, i dos recambrons més petits a banda i banda: en un hi dormia la noia i en l’altra el mosso. Al darrera, donant al pati i a la cor del fons, hi havia la cuina, amb els fogons de llenya i un foc a terra sempre encès amb una olla amb aigua al damunt, i al mitg del pis, entre el dormitoris i la cuina, una sala que feia de menjador d’on partia l’escala per baixar a l’obrador .
    En Manel era un mosso feiner però una mica descarat i fatxenda. LLuny dels seus se sentia sol i despaçat en els pocs moments de lleure. Amb la convivència i el frec a frec de cada dia, el noi va començar a perdre el cap per la Consòl. Consòl per aquí, Consòl per allà, mentre ella , responen-li amb la seva mirada viva i provocadora, encara encenía més el xicot. Afalagada per les constants atencións d’ell , el deixava fer amb el somriure indolent, mirant-se’l per damunt l’espatlla. Les seves mans es fregaven sovint quan es creuaven algúna tira de cansalada o un costellam de xai que ell li portava a la botiga. La turgència de la carn morta de poc el feia somniar amb la seves mans damunt del cos de pell blanca d’ella.
    Per en Manel el desitg aviat es va convertir en tortura. Des del seu llit estante, tant a prop del llit d’ella, escoltava el seu respirar suau i acompassat que li feia passar les nits en blanc. Durant el dia, se li acostava pel darrera tant a prop com podia, amb els ulls enfonsats per la son i el desitg, només per poder olorar els seus cabells recollits al clatell. Una nit, enfebrit pel desitg, es va atrevir a travessar l’arcoba dels amos i apropar-se al recambrò de la noia. La va observar una estona com dormia i, d’una revolada, es va ficar dins el seu llit. Ella es va despertar sobresaltada, però les mans del noi i les seves paraules amb promeses càlides a cau d’orella van transformar la por d’ella en condescèndència i finalmente en passió.
    L’escena es va repetir moltes més nits, fins que un matí ella li va dir, molt esverada, que allò no podía continuar i que no s’acostés més al seu llit. El noi, sorneguer, va contestar-li que això ja es veuria. Però la palidesa sostinguda de la noia, i les visites sobtades i urgents que feia a la comuna, d’on en sortia entresuada i cansada, el van fer pensar que la noia estava prenyada. Això no li va desagradar i, lluny de tenir por de la reacció dels amos, hi va veure la seva oportunitat somniada: l’honor de la noia exigiria que es casessin per rentar publicament la vergonya de la noia.
    Però el temps passava i ningú de la familia treia el tema i la Consòl anava feinejan com sempre. Potser sí que els pits se l’hi havien arrodonit una mica més i el seu ventre no era tan pla com avans; prou que el coneixia bé aquell cos. Però ningú més semblava adonar-s’en de res.
Van passar uns mesos i el noi no s’ho va voler callar més Al bar, un dia que habia begut més del compte, va fer el comentari xulesc que ell habia deixat prenyada la filla dels amos. Els joves del poble al principi s’ho van prendre com una broma cruel, una venjança del noi en sentir-se sol i menyspreat , però aviat van posar cercle a la Consòl i van deduïr que en Manel tenia raó: la noia estava diferent. Neguitosa i esmunyadissa, el seu rostre era més esblanqueït i els seus turmells tenien una lleugera inflor. Fins i tot algú deia que l’havia vist de nit al balcó de casa, donant-se cops al ventre contra la barana.
    Llavors van començar l’assetjament contra ella, una mica per diverssió i una mica per despit per la traïció de la noia. Quan se la creuven pel carrer li feien ganyotes i gestos obscens i al ball se la passaven de l’un a l’altre d’una manera cruel, fins que la noia quedava esgotada. En Quimet ja no la treia a ballar.
El rumor del suposat embaràs de la Consòl es va anar fent més i més gran, però a la carnisseria tots actuaven com si no passes res, tret del Manel, que apretava la noia perquè confessès la veritat.
    Una tarda, la mare de la Consòl va fer fora al mosso manant-li una feina fora del poble. Ell, estranyat de la pressa i de les corredisses per la casa, va entendre que alguna cosa passava: segurament havia arrivat l’hora.
Però quan en Manel va tornar a la casa amb l’encàrrec fet, no va trovar cap rastre del que esperava, només la Consòl al llit per un suposat mal de cap, i un munt de tovalloles xopes al safareig..
    Desesperat, va buscar i remenar per la casa i la botiga sense trobar cap rastre del nadó. Quan finalmente va entrar a la cor per desfogar-se ,va veure, esgarrifat, unes restes ensangonades mig mastegades pels porcs.
    L’endemà al matí , una parella de la Guardia Civil va anar a buscar al pare de la Consòl.que va estar tancat una temporada al calabosso.

    La Consòl mai es va casar amb el Quimet, sinò amb en Juanitu, un pobre noi del poble, i van continuar el negoci de la carnisseria. Ella va perdre el cap aviat, i va acabar sent una vella de mirada aussent i embojada..
En Manel es va casar amb la Pepeta, una dona que amb els anys va esdevenir igual que una bruixa dels contes de por.
Van viure tots fins a la seva mort en dues cases paret contra paret.